Info Panel
You are here:   Home  /  Art  /  La Safranera

La Safranera

[:ca]Mataix Monllor, José

La Safranera

1927

Oli sobre taula

27,5 x 40 cm

Aquesta obra va arribar a pertànyer a la Col·lecció d’Art a través del llegat testamentari de Francisco Vicent Zaragoza. L’obra presenta una dedicatòria autògrafa a l’angle inferior dret, amb la inscripció següent:

“Al amigo Vicent Zaragoza. El suyo J. Mataix”.

José Mataix Monllor (Alcoi, 1882 – Alcoi, 1952). Artista que de ben jove va mostrar interés pel dibuix i la pintura, va assistir a les classes de Dibuix de l’Escola Superior Industrial, on va tindre com a mestres Laporta, Morrió i Cabrera. Els seus condeixebles van ser Solroja, Romeu, Llàcer i Pascual. Va participar en l’exposició de pintors que va fer el centre el 1901 i on va obtenir el Primer Premi de Paisatge per l’obra Mariola.

El 1904 va marxar a Madrid on va treballar sota la direcció d’Emili Sala. Aquell any va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts amb les obres Les dotse, Últimas horas i Picos del Castellá, on va obteninr una Menció d’Honor. En morir el seu mestre i amic, Emili Sala, i el seu pare en 1910, va tornar a la ciutat per a fer-se càrrec dels negocis familiars. El seu vertader objectiu era aconseguir la fama a través de la seua producció, però la necessitat econòmica va fer que abandonara momentàniament la seua carrera artística. Però la seua necessitat de ser artista era més forta, i va començar a participar en les classes de Cabrera a la Reial Fàbrica de Draps. Amb Cabrera, la seua carrera va prendre forma, i va aprendre a desenvolupar paisatges, figures, bodegons, flors, interiors i composicions. A partir del seu contacte amb Cabrera Cantó es va convertir en pintor, on les seues obres van adquirir un reconeixement i va començar a vendre-les. Impulsat pel seu mestre, va desenvolupar els temes d’espais oberts, paisatges dels voltants d’Alcoi, les serres… La seua pintura es va decantar cap a l’experimentació neoimpressionista, sensible al color clar, lluminós, on els temes de les carrasques, els pins, els riscos, les oliveres… van afavorir la llibertat del pinzell. El paisatge va ser la seua font de material, ja que li proporcionava múltiples possibilitats com treballar els capvespres de la tardor o la gran claror que oferia l’estiu fins a les grans masses boscoses o els terrenys llaurats. Amb la seua obra es va demostrar un pintor dotat per al paisatge, el color i la llum.

Va ser pioner a Alcoi del neoimpressionisme i va ser a partir de 1944 quan el seu nom va començar a destacar. Aquest any va guanyar la primera medalla de la Primera Exposició Provincial de Belles Arts de la Diputació d’Alacant.

Va obtenir un gran èxit en 1946, amb una exposició al Círculo Industrial d’Alcoi i l’any següent a Bilbao repetirà el mateix èxit amb motiu d’una mostra antològica. En 1951 va realitzar una mostra completa a València al Círculo de Bellas Artes de València.

Mataix morirà en 1952. En 1962, la Sala Braulio de València li va dedicar una exposició retrospectiva, que oferia un panorama complet de la seua obra. I a Alacant, la Galeria Devesa li va dedicar una antològica.

A aquesta obra de Mataix, de nou trobem un espai representat dins el moviment del neoimpressionisme en la pintura alcoiana.

L’artista el que hi pretén representar és l’espai d’un habitatge rural, La Safranera, a manera de paisatge.

L’obra presenta l’interior d’un habitatge rústic, la cuina, on la senzillesa és palesa. Tan sols s’hi observa una única cadira de fusta, il·luminada per un encertat raig de llum de l’única finestra que hi ha a l’estança. Sobre el banc d’obra, una cistella buida a mà esquerra ens reafirma aquesta idea de cuina o obrador.

Al fons de l’estança apareix el forn, i s’hi poden observar els diferents utensilis de cuina penjats a la paret i ordenats a la part superior d’aquesta. A la banda dreta, un mur de separació fa de bancada per a unes gerres de fang contenidores d’oli, vi, aigua…

L’estructura de l’escena combina les línies paral·leles entre diferents plànols, així es troba una accentuació de la balda superior que es troba en línia paral·lela al forn i el terra de la cuina. En canvi, dues rectas que s’estructuren tangencialment a aquest plànol, però que no arriben a trencar-lo, és la bancada de les gerres i la de la finestra.

D’aquesta manera es produeix un interior format per diverses línies que mai no arriben a confluir.

La llum és un altre dels elements que més preocupa en aquesta obra, atès que l’artista ha procurat donar-li un protagonisme exclusiu il·luminant un únic element, la cadira. D’aquesta manera queda l’estança fosca i aconsegueix donar el to indicat a un interior contrastant amb la zona il·luminada de l’esquerra. S’observa que no hi ha una descompensació perquè la bancada de les gerres és més gran que el focus de llum i participa cromàticament d’una claredat, amb la qual cosa aconsegueix un equilibri entre llum i claror.

Sobre el cromatisme es pot dir que les tonalitats que treballa Mataix fan referència directa als tons del camp, ocres, blancs, terres… tonalitats que ens posen en relació amb les cases rurals i el món del camp.

Bibliografia:

  • Agramunt, F. Diccionario de artistas valencianos del siglo XX. Ed. Albatros. 1999. Tomo III. Pàg. 1100.
  • Espí Valdès, A. «La escuela pictorica alcoyana. 1769 – 1969». Saitabi: revista de la Facultat de Geografia i Història, ISSN 0210-9980, Nº. 23, 1973, pàgs.191-220.
  • Segura Martí, J. M. i Santamaria Cuello, M. Col·lecció d’Art de l’Ajuntament d’Alcoi. I Catàleg de pintures. Del segle XVI a la dècada de 1930. Alcoi, 2013. Centre Cultural Mario Silvestre. Alcoi. 2013. Pàg. 60.

Exposicions:

  • Exposició «Col·lecció d’Art de l’Ajuntament d’Alcoi. Selecció de pintures. Del segle XVI a la dècada de 1930». Centre Cultural Mario Silvestre. Alcoi. 2013.

Text: Lucia Romero Segura[:es]Mataix Monllor, José

La Safranera

1927

Óleo sobre tabla

27,5 x 40 cm

 

Esta obra llegó a la Col·lecció d’Art a través del legado testamentario de Francisco Vicent Zaragoza. La obra presenta una dedicatoria autógrafa en el ángulo inferior derecho, con la siguiente inscripción:

“Al amigo Vicent Zaragoza. El suyo J. Mataix”.

José Mataix Monllor (Alcoy, 1882 – Alcoy, 1952). Artista que desde muy joven mostró interés por el dibujo y la pintura, asistió a las clases de Dibujo de la Escuela Superior Industrial, donde tuvo como maestros a Laporta, Morrió y Cabrera. Sus condiscípulos fueron Solroja, Romeu, Llácer y Pascual. Participar en la exposición de pintores que hizo el centro en 1901 y donde obtuvo el Primer Premio de Paisaje por la obra Mariola.

En 1904 se marchó a Madrid donde trabajó bajo la dirección de Emilio Sala. Aquel año participó en la Exposición Nacional de Bellas Artes con las obras Les dotze, Últimas horas y Picos del Castellá, donde obtuvo una Mención de Honor. Al morir su maestro y amigo, Emilio Sala, y su padre en 1910, volvió a la ciudad para encargarse de los negocios familiares. Su verdadero objetivo era conseguir la fama a través de su producción, pero la necesidad económica hizo que abandonara momentáneamente su carrera artística. Pero la necesidad de ser artista era más fuerte, y empezó a participar en las clases de Cabrera en la Real Fábrica de Draps. Con Cabrera, su carrera empezó a tomar forma, y aprendió a desarrollar paisajes, figuras, bodegones, flores, interiores y composiciones. A partir de su contacto con Cabrera Cantó se convirtió en pintor, donde sus obras adquirieron un reconocimiento y empezó a venderlas- Impulsado por su maestro, desarrolló temas de espacios abiertos, paisajes del entorno de Alcoy, la sierra, … Su pintura se decantó hacia una experimentación neoimpresionista, sensible al color claro, luminoso, donde los temas de las carrascas, los pinos, los acantilados, los olivos, … favorecieron la libertad del pincel. El paisaje fue su fuente de material, ya que le proporcionaba múltiples posibilidades como trabajar los atardeceres del otoño o la gran claridad que ofrecía el verano, hasta las grandes masas boscosas o los terrenos labrados. Con su obra se demostró un pintor dotado para el paisaje, el color y la luz.

Fue pionero en Alcoi del neoimpresionismo, y fue a partir del 1944 cuando su nombre empezó a destacar. Ese año ganó la primera medalla de la Primera Exposición Provincial de Bellas Artes de la Diputación de Alicante.

Obtuvo un gran éxito en 1946, con una exposición en el Círculo Industrial de Alcoy y el año siguiente en Bilbao repetirá el mismo éxito con motivo de una muestra antológica. En 1951 realizó una muestra completa en Valencia en el Círculo de Bellas Artes de Valencia.

Mataix morirá en 1952. En 1962, la Sala Braulio de Valencia le dedicó una exposición retrospectiva, que ofrecía un panorama completo de su obra. Y Alicante, la Galería Devesa, le dedicó una antológica.

En esta obra, de nuevo encontramos un espacio representado dentro del movimiento neoimpresionista en la pintura alcoyana.

El artista lo que pretende representar es el espacio de una construcción rural, La Safranera, a modo de paisaje.

La obra presenta un interior rústico, la cocina, donde la sencillez se hace patente. Tan solo se observa una única silla de madera, iluminada por un acertado rayo de luz de la única ventana que hay en la habitación. Sobre el banco de obra, una cesta vacía a mano izquierda, nos reafirma esta idea de cocina o obrador.

Al fondo de la habitación aparece el horno, y se pueden observar los diferentes utensilios de cocina colgados en la pared y ordenados en la parte superior de esta. En el lado derecho, un muro de separación hace de bancada para unas jarras de barro contenedoras de aceite, vino, agua,..

La estructura e la escena combina las líneas paralelas entre diferentes planos con lo cual se encuentra una acentuación de la balda superior que se encuentra paralela al horno y al suelo de la cocina. En cambio, dos rectas que se estructuran tangencialmente en este plano, pero que no llegan a romperlo es la bancada de las jarras y la de la ventana.

De esta manera se produce un interior formado por diversas líneas que nunca llegan a confluir.

La luz es otro de los elementos que más preocupa en esta obra, ya que el artista ha procurado darle un protagonismo exclusivo iluminando un único elemento, la silla.

De esta manera queda la habitación a oscuras consiguiendo dar el tono indicado al interior contrastando con la zona iluminada de la izquierda. Se observa que no hay una descompensación porque la bancada de las jarras es más grande que el foco de luz, y participa cromáticamente de una claridad, con lo cual se consigue un equilibrio entre luz y claridad.

Sobre el cromatismo se puede decir que las tonalidades que trabaja Mataix hacen referencia directa a los tonos del campo, ocres, blancos, tierras,…tonalidades que nos ponen en relación con las casas rurales y el mundo del campo.

Bibliografía:

  • Agramunt, F. Diccionario de artistas valencianos del siglo XX. Ed. Albatros. 1999. Tomo III. Pág. 1100.
  • Espí Valdès, A. «La escuela pictórica alcoyana. 1769 – 1969». Saitabi: revista de la Facultat de Geografia i Història, ISSN 0210-9980, Nº. 23, 1973, págs.191-220.
  • Segura Martí, J. M. y Santamaria Cuello, M. Col·lecció d’Art de l’Ajuntament d’Alcoi. I Catàleg de pintures. Del segle XVI a la dècada de 1930. Centre Cultural Mario Silvestre. Alcoy. 2013. Pàg. 60.

Exposiciones:

  • Exposición «Col·lecció d’Art de l’Ajuntament d’Alcoi. Selecció de pintures. Del segle XVI a la dècada de 1930». Centre Cultural Mario Silvestre. Alcoy. 2013.

Texto: Lucia Romero Segura[:]

  1927  /  Art  /  Last Updated julio 4, 2017 by Lucia Romero Segura  /