Info Panel
You are here:   Home  /  Art  /  Lliçó de lectura

Lliçó de lectura

Mongrell Torrent, Josep

Lliçó de lectura

Oli sobre llenç

44 x 70 cm

1899

Obra que prové de la Recuperació de Patrimoni Nacional per a la formació del Museu d’Art en 1945.

Josep Mongrell Torrent (1870 -1937), pintor valencià i un dels principals seguidors del luminisme sorollesc. Format a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i, segons Pérez Rojas, F. J. i Alcaide, J. L., també per Ignasi Pinazo. Les obres de la seua primera etapa o de joventut són, sobretot, retrats que ja deixen entreveure el gran pintor que era.  A poc a poc, va tractant tots els gèneres, però, sobretot, on destaca és en la pintura naturalista representada en l’obra de 1893 El mortet, obra que estaria en consonància amb el Mors in vita de F. Cabrera.

Es va presentar a l’Exposició de Belles Arts de 1893, i allí ja es va començar a parlar de la seua obra. El 1894, estarà present en l’Exposició del Cercle de Belles Arts de València, on rep grans elogis pels seus retrats.

En l’Exposició de 1895, l’obra de Mongrell mostra un cert ressò a la de Sorolla, ja que les representacions costumistes passen a mostrar els treballadors en la realitat de la dura faena.

Durant aquesta època Mongrell té una preocupació especial per la captació de la llum, igual que Sorolla, i ho reflecteix en els seus retrats.

En 1896 participa en l’exposició «Apuntes de Verano», on participen els artistes del Cercle de Belles Arts de València. Però serà el 1897 quan arribe a confirmar-se com a gran pintor valencià. La seua pinzellada es fa més solta i els retrats adquireixen una gran naturalitat i una gran gamma de matisos, la qual cosa atorga una gran expressivitat a les seues obres.

El 1900 Mongrell s’ha afermat com a pintor i les crítiques li auguren un brillant porvenir. Però, tot i això, Mongrell sent que encara li falta formació o actualitzar-se, i investigar els nous corrents estètics, com el Modernisme o el Regionalisme, amb elements simbolistes que començaven a sorgir.

Se sap que va viure a Madrid a partir de 1899 fins a 1906, que és quan s’instal·la a Cullera.

A la capital entrarà a l’estudi de Joaquim Sorolla com a deixeble i acudirà a l’Exposició de Belles Arts de 1901 com a tal.  Les obres que presenta són escenes íntimes representades d’una forma especial, tal com exposen Pérez Rojas i Alcaide:

Un tenebrismo trasladado a un ambiente hogareño, a una escena banal pero susceptible para el buen gusto de la época… (…) Mongrell no deja de introducir notas de intenso colorido como el verde de la lámpara, el rojo del cuello o el azul de la pañoleta; la pasión por la luz y el color en toda su amplitud de matices…. 

Es creu que cap a 1901 es casa amb Josefina López, ja que el seu primer fill naix en 1902. Se sap que realitza llargues estades a València, sense deixar d’anar freqüentment a Madrid. En 1903 naixerà el seu segon fill José i en 1905 la seua filla María.

A Madrid, a banda de relacionar-se amb Sorolla, també acudeix al nucli intel·lectual del Café de Levante, on coneixerà Valle Inclán, a qui juntament amb Pío Baroja considera els millors escriptors.

A Madrid va aconseguir molts èxits, més com a cartellista que com a pintor, entre els quals s’han de destacar el de 1902 per a la Proclamació d’Alfons XIII, el cartell d’El Liberal a Madrid i el del Centenari de la Universitat de València.

En 1904 aconseguirà una Tercera Medalla en l’Exposició de Belles Arts amb l’obra Sin remedio. S’observa en l’obra de Mongrell una diferència clara entre l’obra gràfica que desenvolupa a Madrid, més en consonància amb el Modernisme, i la seua pintura que en aquest moment es troba dins del naturalisme simbolista.

El 1906 s’establirà a Cullera, on pintarà quadres realistes de tipus valencià, alhora que treballava com a il·lustrador art nouveau. A més a més, realitzarà la decoració de la Casa Ferrer, una important peça modernista a València.

Serà en aquestes dates en què la pintura valenciana de les generacions següents a la de Mongrell, comence a representar el folklore i el món regional. Però aquesta realitat l’havien iniciada Sorolla i Pinazo dins les seues obres; i Mongrell iniciarà un camí cap a la recerca de les seues arrels dins la seua obra.

Mongrell participarà en l’Exposició Internacional de Barcelona de 1907, on obtindrà una segona medalla amb Costums valencians. Les obres més importants dins el regionalisme decoratiu les desenvoluparà entre 1909 i 1916. L’obra El tarongerar serà premiada a Barcelona en 1911 dins la VI Exposició Internacional amb una medalla de primera classe.

Aquesta medalla li va comportar un augment del valor de la seua obra i una pujada de les vendes i dels encàrrecs.

En 1913 Mongrell es presenta per a ocupar una de les vacants en la càtedra de Dibuix Artístic a l’Escola d’Arts i Oficis a Barcelona, Ciudad Real, Baeza, Algesires i Jerez de la Frontera. Guanya la plaça de la ciutat de Barcelona.

Tot i que a Barcelona el modernisme encara es trobava en plena vigència, començaven a haver-hi reaccions en contra.

Del 1914 trobem la decoració amb mosaic que Mongrell va realitzar per a l’Estació del Nord de València. L’obra va ser duta a terme per la casa Maumejean, segons les prescripcions dels cartons de Mongrell.

Tot i el seu establiment a Barcelona, Mongrell era ja un referent per a les joves generacions d’artistes valencians, igual que Sorolla i Pinazo.

En els anys vint l’obra de Mongrell es reafirma dins el classicisme a través d’escenes de pescadors, banyistes o retrats.

L’any 1923 va ser molt important, ja que va obtenir grans elogis en l’exposició que va organitzar el Círculo de Bellas Artes de Madrid. Aquesta exposició va ser un homenatge a l’artista, on es va analitzar la seua carrera i la seua obra plàstica donant-li un sentit dins la pintura del seu temps.

En 1927 va rebre l’encàrrec de la decoració de la paret principal del Saló de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Durant els anys vint i trenta, Mongrell realitzarà un bon nombre de retrats i pintura de gènere.

Els últims anys de la seua vida van estar marcats per la tristesa, en primer lloc per la pèrdua de la seua esposa Josefina, i en segon lloc per la pèrdua del seu fill José, mort en un bombardeig a l’inici de la Guerra. Tot i que Mongrell no tenia vinculació política, sí que se sap que era monàrquic, però que havia sigut afavorit durant la Dictadura de Primo de Rivera, la qual cosa va fer que patira nombrosos registres tant d’un bàndol com de l’altre. Aquest gran patiment va fer que morira en plena Guerra Civil, sense que la seua mort trascendira.

L’obra, que pertany a la col·lecció d’Art de l’Ajuntament d’Alcoi, s’emmarca dins de les obres tenebristes de temàtica intimista. Aquestes obres es caracteritzen per tenir una il·luminació a través d’un colorit punt de llum, com és el llum verd situat sobre la taula. Aquest punt de llum es troba en més d’una obra realitzada per Mongrell en aquest moment.

L’obra representa l’escena d’una mare i un fill al menjador de casa. El xiquet està assegut davant una taula i la mare, que està situada darrere d’ell, aquesta l’ensenya a llegir o escriure, ja que en la mà du un llapis. S’adverteixen dues figures més, una en primer plànol, que sembla ser l’àvia del xiquet, una anciana que fa punt i queda situada a contrallum. Al fons de l’escena es pot apreciar una segona figura, la d’un home que descansa en un sofà i que queda lleument il·luminat pel punt de llum de la taula.

Bibliografia:

  • Segura Martí, J. M. i Santamaría Cuello, M. Col·lecció d’Art de l’Ajuntament d’Alcoi. I Catàleg de pintures. Del segle XVI a la dècada de 1930. Alcoi. 2013. Centre Cultural Mario Silvestre. Pàg. 39
  • Alcaide, L. i Pérez Rojas, F. J. José Mongrell, 1870-1937. Catàleg Exposició Museu de Belles Arts València. Desembre, 2001 – març, 2002.

Exposicions:

  • Exposició “Col·lecció d’Art de l’Ajuntament d’Alcoi. Selecció de pintures. Del segle XVI a la dècada de 1930”. Centre Cultural Mario Silvestre. Alcoi. 2013.

Text: Lucia Romero Segura

  1899  /  Art  /  Last Updated March 10, 2017 by Lucia Romero Segura  /