Info Panel
You are here:   Home  /  Art  /  La Safranera

La Safranera

Mataix Monllor, José

La Safranera

1927

Oli sobre taula

27,5 x 40 cm

Aquesta obra va arribar a pertànyer a la Col·lecció d’Art a través del llegat testamentari de Francisco Vicent Zaragoza. L’obra presenta una dedicatòria autògrafa a l’angle inferior dret, amb la inscripció següent:

“Al amigo Vicent Zaragoza. El suyo J. Mataix”.

José Mataix Monllor (Alcoi, 1882 – Alcoi, 1952). Artista que de ben jove va mostrar interés pel dibuix i la pintura, va assistir a les classes de Dibuix de l’Escola Superior Industrial, on va tindre com a mestres Laporta, Morrió i Cabrera. Els seus condeixebles van ser Solroja, Romeu, Llàcer i Pascual. Va participar en l’exposició de pintors que va fer el centre el 1901 i on va obtenir el Primer Premi de Paisatge per l’obra Mariola.

El 1904 va marxar a Madrid on va treballar sota la direcció d’Emili Sala. Aquell any va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts amb les obres Les dotse, Últimas horas i Picos del Castellá, on va obteninr una Menció d’Honor. En morir el seu mestre i amic, Emili Sala, i el seu pare en 1910, va tornar a la ciutat per a fer-se càrrec dels negocis familiars. El seu vertader objectiu era aconseguir la fama a través de la seua producció, però la necessitat econòmica va fer que abandonara momentàniament la seua carrera artística. Però la seua necessitat de ser artista era més forta, i va començar a participar en les classes de Cabrera a la Reial Fàbrica de Draps. Amb Cabrera, la seua carrera va prendre forma, i va aprendre a desenvolupar paisatges, figures, bodegons, flors, interiors i composicions. A partir del seu contacte amb Cabrera Cantó es va convertir en pintor, on les seues obres van adquirir un reconeixement i va començar a vendre-les. Impulsat pel seu mestre, va desenvolupar els temes d’espais oberts, paisatges dels voltants d’Alcoi, les serres… La seua pintura es va decantar cap a l’experimentació neoimpressionista, sensible al color clar, lluminós, on els temes de les carrasques, els pins, els riscos, les oliveres… van afavorir la llibertat del pinzell. El paisatge va ser la seua font de material, ja que li proporcionava múltiples possibilitats com treballar els capvespres de la tardor o la gran claror que oferia l’estiu fins a les grans masses boscoses o els terrenys llaurats. Amb la seua obra es va demostrar un pintor dotat per al paisatge, el color i la llum.

Va ser pioner a Alcoi del neoimpressionisme i va ser a partir de 1944 quan el seu nom va començar a destacar. Aquest any va guanyar la primera medalla de la Primera Exposició Provincial de Belles Arts de la Diputació d’Alacant.

Va obtenir un gran èxit en 1946, amb una exposició al Círculo Industrial d’Alcoi i l’any següent a Bilbao repetirà el mateix èxit amb motiu d’una mostra antològica. En 1951 va realitzar una mostra completa a València al Círculo de Bellas Artes de València.

Mataix morirà en 1952. En 1962, la Sala Braulio de València li va dedicar una exposició retrospectiva, que oferia un panorama complet de la seua obra. I a Alacant, la Galeria Devesa li va dedicar una antològica.

A aquesta obra de Mataix, de nou trobem un espai representat dins el moviment del neoimpressionisme en la pintura alcoiana.

L’artista el que hi pretén representar és l’espai d’un habitatge rural, La Safranera, a manera de paisatge.

L’obra presenta l’interior d’un habitatge rústic, la cuina, on la senzillesa és palesa. Tan sols s’hi observa una única cadira de fusta, il·luminada per un encertat raig de llum de l’única finestra que hi ha a l’estança. Sobre el banc d’obra, una cistella buida a mà esquerra ens reafirma aquesta idea de cuina o obrador.

Al fons de l’estança apareix el forn, i s’hi poden observar els diferents utensilis de cuina penjats a la paret i ordenats a la part superior d’aquesta. A la banda dreta, un mur de separació fa de bancada per a unes gerres de fang contenidores d’oli, vi, aigua…

L’estructura de l’escena combina les línies paral·leles entre diferents plànols, així es troba una accentuació de la balda superior que es troba en línia paral·lela al forn i el terra de la cuina. En canvi, dues rectas que s’estructuren tangencialment a aquest plànol, però que no arriben a trencar-lo, és la bancada de les gerres i la de la finestra.

D’aquesta manera es produeix un interior format per diverses línies que mai no arriben a confluir.

La llum és un altre dels elements que més preocupa en aquesta obra, atès que l’artista ha procurat donar-li un protagonisme exclusiu il·luminant un únic element, la cadira. D’aquesta manera queda l’estança fosca i aconsegueix donar el to indicat a un interior contrastant amb la zona il·luminada de l’esquerra. S’observa que no hi ha una descompensació perquè la bancada de les gerres és més gran que el focus de llum i participa cromàticament d’una claredat, amb la qual cosa aconsegueix un equilibri entre llum i claror.

Sobre el cromatisme es pot dir que les tonalitats que treballa Mataix fan referència directa als tons del camp, ocres, blancs, terres… tonalitats que ens posen en relació amb les cases rurals i el món del camp.

Bibliografia:

  • Agramunt, F. Diccionario de artistas valencianos del siglo XX. Ed. Albatros. 1999. Tomo III. Pàg. 1100.
  • Espí Valdès, A. «La escuela pictorica alcoyana. 1769 – 1969». Saitabi: revista de la Facultat de Geografia i Història, ISSN 0210-9980, Nº. 23, 1973, pàgs.191-220.
  • Segura Martí, J. M. i Santamaria Cuello, M. Col·lecció d’Art de l’Ajuntament d’Alcoi. I Catàleg de pintures. Del segle XVI a la dècada de 1930. Alcoi, 2013. Centre Cultural Mario Silvestre. Alcoi. 2013. Pàg. 60.

Exposicions:

  • Exposició «Col·lecció d’Art de l’Ajuntament d’Alcoi. Selecció de pintures. Del segle XVI a la dècada de 1930». Centre Cultural Mario Silvestre. Alcoi. 2013.

Text: Lucia Romero Segura

  1927  /  Art  /  Last Updated July 4, 2017 by Lucia Romero Segura  /